Un dia a l'hospital
Un dels edificis que conté més històries humanes és l’hospital. Incansablement hi trobes visites, malalts, familiars, metges, ciència...La gent que hi passa és sempre diferent...Com un cercle viciós que mai s’acaba. Si las parets parlessin...
Avui he anat a l’hospital per veure el meu avi. Les parets no parlen però la seva mirada sí. Aquella habitació petita, il·luminada per una dolça llum tènue, et feia sorgir un sentiment de tranquil·litat però també d’angoixa. He anat fins aquella zona de Barcelona per afrontar la realitat però no pensava que seria així, no pensava que em costaria tant. Segurament no me’n volia fer a la idea...Quin canvi que ha fet ell des de l’últim cop que l’he vist, des del Nadal. Ara ja no era el mateix, demà tampoc no ho serà, cada cop el canvi serà més gran. No m’ha sabut greu que estigués allí (algú havia de tenir-ne cura) sinó que a mi les paraules no em sortien. Només sabia dir absurditats, coses molt banals a les quals el silenci restava encara més importància. Quina néta que estic feta.
Aviat tornaré a recórrer aquells blancs passadissos i altra vegada obriré la porta de l’habitació 1005. Ni ara ni aleshores sabré què dir però no vull que el silenci delati els meus sentiments, no vull fer-lo patir (encara més).
3 comentarios
Neko -
només dir-te q estic amb tu!
Força!
Sheikah -
Rukawa -